Un amic de la Kris Ubach ens explica:
Conec la Kris des de fa molts anys. En l’inici de les nostres respectives carreres hi ha dos punts coincidents: l’escola Idep i el nostre admirat i recordat Paco Elvira. D’allí vam sortir amb la passió per la fotografia incrementada, el consell de perseverar i la intenció de lluitar, contra vent i marea, per obrir-nos pas en el món de la fotografia de viatges. Després de dues dècades d’il·lusions i decepcions -més il·lusions perquè aquí seguimos- mantenim intacte el nostre interès pel món que ens envolta, pel viatge.
La professió de fotògraf no passa pel seu millor moment, després d’anys col·laborant pràcticament en els mateixos mitjans les capçaleres van tancant i les nostres condicions de treball han anat a pitjor. Així que amb certa freqüència ens assalta la pregunta clau: Per què seguim viatjant? Jo ho tinc bastant clar, la vida és tan curta que aprenem més de les experiències alienes que de les pròpies. Això és el que fem els fotògrafs de viatges, «robar» trossets de vida que queden atrapats a la nostra càmera, el que ens permet tornar una i altra vegada a reviure aquells moments. Hi ha en tot això, a més, un procés d’aprenentatge.
No és res de nou ni original. Només cal recordar La cançó del pirata de Joaquín Sabina: Amb una mica d’imaginació / partiré de viatge de seguida / a viure altres vides, / a provar-me altres noms, / a colar-me en el vestit i la pell / de tots els homes / que mai seré . Això és el que ha fet Kris, viure instants fugaços de la vida que altres persones han volgut compartir amb ella. Ara, el comparteix amb tots nosaltres perquè fantaseemos amb ser un tranquil monjo budista a Xangai, una ballarina argentina, el jutge de pau d’una freda localitat finlandesa, un barman jamaicà, un venedor de riques sedes a Singapur o la guàrdia de seguretat de un casino a Las Vegas. Fotografia, aquesta última, que tinc penjada a casa meva.
A tots els que us apropeu a conèixer aquest extraordinari treball, precisament us diria el mateix que Sabina: imagineu totes aquestes altres vides, la dels personatges anònims que mouen el món. Farà les vostres molt més riques.
En aquest cas la Kris Ubach ens presenta Hàbitats:
hàbitat
1 m. [GG] Localització territorial de la població humana.
2 m. [EG] [LC] Medi en què ordinàriament viu una planta o un animal.
Quantes hores de la nostra existència les passem a la feina? Vuit al dia? Deu? Dotze? Setze? Potser treballar és un estil de vida, un lligam, un malson o una benedicció a la qual estem vinculats els 365 dies de l’any. Ens agradi o no, inexorablement, acabem formant part del nostre lloc de treball. Pertanyem a l’oficina, a la guingueta, a l’escenari, al bosc, a la fàbrica… En són els nostres hàbitats.
Aquesta exposició és el resultat de més de 10 anys voltant pel món. Els protagonistes d’aquests retrats varen ser trobats —per sort, per casualitat i sense buscar-ho— en els seus hàbitats. Res està preparat, res és fictici. Només es tracta de persones que van aturar les seves tasques per, durant uns minuts, xerrar amb la fotògrafa i mirar a càmera.
Un amigo de Kris Ubach nos cuenta:
Conozco a Kris desde hace muchos años. En el inicio de nuestras respectivas carreras hay dos puntos coincidentes: la escuela Idep y nuestro admirado y recordado Paco Elvira. De allí salimos con la pasión por la fotografía incrementada, el consejo de perseverar y la intención de luchar, contra viento y marea, para abrirnos paso en el mundo de la fotografía de viajes. Tras dos décadas de ilusiones y decepciones —más ilusiones porque aquí seguimos— mantenemos intacto nuestro interés por el mundo que nos rodea, por el viaje.
La profesión de fotógrafo no pasa por su mejor momento, tras años colaborando prácticamente en los mismos medios las cabeceras van cerrando y nuestras condiciones de trabajo han ido a peor. Así que con cierta frecuencia nos asalta la pregunta clave: ¿Por qué seguimos viajando? Yo lo tengo bastante claro, la vida es tan corta que aprendemos más de las experiencias ajenas que de las propias. Eso es lo que hacemos los fotógrafos de viajes, “robar” pedacitos de vida que quedan atrapados en nuestra cámara, lo que nos permite volver una y otra vez a revivir esos momentos. Hay en todo ello, además, un proceso de aprendizaje.
No es nada nuevo ni original. Basta recordar La canción del pirata de Joaquín Sabina: Con un poco de imaginación / partiré de viaje enseguida / a vivir otras vidas, / a probarme otros nombres, / a colarme en el traje y la piel / de todos los hombres / que nunca seré. Eso es lo que ha hecho Kris, vivir instantes fugaces de la vida que otras personas han querido compartir con ella. Ahora, lo comparte con todos nosotros para que fantaseemos con ser un tranquilo monje budista en Shanghái, una bailarina argentina, el juez de paz de una fría localidad finlandesa, un barman jamaicano, un vendedor de ricas sedas en Singapur o la guardia de seguridad de un casino en Las Vegas. Fotografía, esta última, que tengo colgada en mi casa.
A todos los que os acerquéis a conocer este extraordinario trabajo, precisamente os diría lo mismo que Sabina: imaginad todas esas otras vidas, la de los personajes anónimos que mueven el mundo. Hará las vuestras mucho más ricas.
En este caso Kris Ubach nos presenta Hábitats:
hábitat1 m. [GG] Localización territorial de la población humana.
2 m. [EG] [LC] Medio en que ordinariamente vive una planta o un animal.
¿Cuántas horas de nuestra existencia las pasamos en el trabajo? Ocho al día? Diez? Doce? Dieciséis? Quizás trabajar es un estilo de vida, un lazo, una pesadilla o una bendición a la que estamos vinculados los 365 días del año. Nos guste o no, inexorablemente, acabamos formando parte de nuestro puesto de trabajo. Pertenecemos a la oficina, a los chiringuitos, en el escenario, en el bosque, en la fábrica … Son nuestros hábitats.
Esta exposición es el resultado de más de 10 años recorriendo el mundo. Los protagonistas de estos retratos fueron encontrados -por suerte, por casualidad y sin buscar serlo- en sus hábitats. Nada está preparado, nada es ficticio. Sólo se trata de personas que detuvieron sus tareas para, durante unos minutos, charlar con la fotógrafa y mirar a cámara.